Cosí Cosá

Acostumat com estava a passejar tot sol pel camí de ronda no va parar atenció a la dona que caminava al seu costat seguint exactament el seu ritme erràtic. Petjada a petjada anava apartant amb cura les petites pedres del camí amb lleugers tocs de peu tot fent-les rodar a banda i banda del sender. Algunes queien rodant pels penya-segats i altres lliscaven entre les males herbes quedant atrapades en alguna botja. Interiorment es feia apostes per endevinar si la pedreta cauria a l'aigua o al damunt de les roques tot i que mai en treia l'entrellat.

Cada dissabte des de feia tres anys es dedicava a fer el mateix recorregut a trenc d'alba. En silenci. Amb sol o amb pluja, fred o calor. Res no hi havia tan estable a la seva vida com la seva passejada setmanal.

Mai no es va preguntar per què va triar aquest camí ni el motiu de repetir-lo cada dissabte. Simplement es llevava a quarts de sis i s'hi dirigia sense gaires cabòries. Hi deambulava més que passejava fins a les dotze del migdia, moment en que feia cap a la seva caleta secreta, sempre buida, minúscula, amagada rere uns immensos pedrots de difícil pas que pocs caminants s'aventuraven a vorejar i sense pensar-s'ho s'estirava al estret espai de sorra amb els peus nus abraonant-se a les mediterrànies aigües ja fossin d'estiu o d'hivern.

Però aquell dia no va jeure sol al seu espai secret i sagrat. La dona que l'havia acompanyat jeia allà amb ell, al seu costat. I l'observava amb expressió seriosa clavant-li els ulls a l'ànima, copsant els seus petits moviments de dits acaronant la freda sorra, compartint l'agradable vaivé de l'aigua i la remor subtil de l'aire fugint entre el rocam del penya-segat. Tots dos en silenci van anar acompassant les seves respiracions sense adonar-se'n. Ell no n'era conscient però aquella dona era capaç d'escoltar els seus desitjos, les seves pors i angoixes amb una veu claríssima i roent; tant roent que finalment ella el va prendre de la mà suaument per tal de fer-li notar la seva presència. Sense esglaiar-se, Bernat es va girar cap a ella i va contemplar-la durant llarga estona adonant-se de la bellesa d'aquella dona mai vista abans, entenent que ella ja feia estona que era allà amb ell i disposant-se a compartir el seu secret .

Ella el va fer aixecar i de mans dades el va convidar a endinsar-se al mar. Bernat, hipnotitzat, no s'ho va pensar i hi va entrar poc a poc sense sentir la gelor del mar de febrer. Pas a pas, sense dolor a les plantes dels peus en trepitjar les afilades pedres va adentrar-se fins capbussar-se del tot i llavors sí, sentir sobtadament una intensa cremor a l'ànima, un crit interior de rebel·lia, un despertar sagnant però feliç, revelador i determinat. Amb un coratge retrobat va treure el cap de l'aigua amb rauxa per abraçar i compartir amb ella aquell moment màgic. Envaït per l'eufòria no va entendre que ella ja no hi fos allà en sortir del mar i tot i que la va cercar desesperat entre les roques i després refent tot el camí cap a casa ja no la va trobar. I tot i que es va sentir trist i decebut també va arribar a entendre que ella ja estava amb ell i que ho estaria per sempre. I això el va reconfortar.

De camí a casa ja no apartava les pedretes amb els peus, xiulava amb fervor l'antiga cançó italiana de "Una nit a l'òpera", caminava amb determinació i es sentia encès i ple d'energia per a no tornar a caminar mai més per aquell camí de ronda.